“Vaig començar aquest documental des d’un lloc una mica estrany: el d’una filla que volia parlar del seu pare des del que havia llegit i escoltat d’ell a l’esfera pública. Em vaig adonar que en el fons era una estratègia per no reconèixer en mi mateixa la ràbia i la frustració d’haver viscut la relació únicament des de la infància.

La idea de la pel·lícula va fer un gir inesperat convertint-se en una forma d’enfrontar l’absència de manera creativa. L’anomeno una anti-investigació, perquè després de vint-i-vuit anys investigant sobre un Ovidi sense mi, necessito apropar-me al meu pare i resignficar la nostra relació, una relació truncada per la mort a les portes de l’edat adulta. És un viatge cap al retrobament de la intimitat en un exercici de reconeixement de la fragilitat de la memòria.”